Viatjar sol. Aquesta era la premissa del que m’esperava aquest estiu. “Has d’aprofitar aquesta oportunitat” – em deia la Laura. Tot va començar a finals de Juliol de fa tres anys. Vaig tenir la sort de rebre una beca MEC per passar tres setmanes i estudiar anglès a l’estranger. El destí que havia escollit era Londres, ja que jo encara no hi havia estat i em feia molta il·lusió. Tot va anar molt de pressa, en qüestió de poc més d’una setmana de saber que tenia la beca havia de començar el curs.

Sincerament, no era la primera vegada que feia alguna cosa així. Durant l’època de l’institut vaig estar a Edimburg a casa d’una família mentre feia un curs d’anglès – quin anglès que tenen a Escòcia, per cert! Gràcies a això em va portar a decidir-me a buscar allotjament a casa d’una família de Londres, i és que anar a una residència no em feia gaire gracia. El dia abans d’anar-hi ja no ho veia tant clar.

Preparatius del viatge

Per qüestió del poc temps amb el que havia d’agafar el vol vaig haver d’optar per Ryanair ja que no trobava places en altres companyies o els preus eren desorbitats. Tot i així no va ser un bitllet barat (uns 300 € anada i tornada). Agafar un vol d’avui per la setmana que ve és el que té. Tot i que no estava acostumat a esperar a l’embarcament sol no se’m va fer gaire pesat. Em vaig emportar dues maletes, una amb el portàtil i l’altre amb roba per aguantar tres setmanes. “Si plou quan arribi no se amb quina mà portaré el paraigües” – era l’únic que pensava en aquests moments.

Arribada a Londres

Per sort a l’arribar feia bon dia. Menys mal, ja que la casa de la família estava bastant allunyada del centre, concretament a una estona caminant de l’ultima parada de la línia blava (Walthamstow Central). En aquesta estació i per evitar perdre’m vaig preguntar per l’adreça. El primer que em va dir el home al que vaig preguntar va ser: “Spanish, right?”. Ni que ho portés escrit a la cara!

David i el parlament de Londres

La casa de la família

Si has viatjat mai a casa d’una família sabràs que és tota una aventura, i és que et pot tocar una família encantadora o una que passi de tot. Fins ara no em puc queixar de la sort que he tingut ; les dues families s’han portar de maravella. A l’arribar a la casa em van explicar tot com anava, l’habitació, la dutxa – com encendre l’aigua calenta, molt important -, em van oferir la Wi-Fi de la casa…

A més a més em van dir que a part de mi tenien tres persones més. Les agències que organitzen això intenten que no coincideixi gent que parla el mateix idioma, així que en aquesta casa hi havia dues noies xineses i una russa. La veritat es que ens vèiem ben poc (a l’hora de sopar i poc més) però ja et servia per intentar entendre anglès amb més d’un accent, cosa que crec que em va anar molt bé.

Amb la Pauline, la mestressa de la casa, hi vaig parlar bastant més. Jo acostumava a passar el dia fora i arribava a les 18:00 o així – a punt de l’hora de sopar – i mentre no sopàvem li explicava una mica de la meva vida i ella de la seva. Sembla mentida però amb tres setmanes arribes a conèixer aquesta gent, els seus costums i una mica de la cultura del país en el que estàs vivint. Això és una de les coses que en una residencia hagués trobat a faltar.

Visitar Londres sol

La primera setmana a Londres vaig aprofitar per voltar i veure tota la ciutat jo sol. La gent que havia conegut a les classes d’anglès portaven molt de temps a Londres – la majoria eren sud-americans que passaven a l’estranger un any per aprendre idiomes – i ja tenien el seu grup d’amics fet. Crec que va ser un dels moments que més he apretat el disparador de la càmera; vaig tornar amb gairebé 3.000 fotos. Em vaig adonar que, quan viatges sol, dóna la sensació que el temps passa molt més lent. Això em permetia fer moltes coses durant un dia i acabar esgotadíssim a la nit. A les 10 no hi havia dia que no estigués dormint. Això en part també era degut a que m’havia de llevar a les 6:00 per arribar a classe a les 8:00.

Millenium bridge

Estàtua de Peter Pan

Visitar Londres amb companyia

Fa poc un viatger ens va dir una frase en la que té molta raó: “Mai viatges sol ja que si ho fas sempre acabes coneixent gent amb qui compartir aquell viatge.” La segona setmana vaig començar a parlar amb un noi de classe i el seu company de casa. Era valencià, així que el fet de poder parlar en català amb ell va fer que connectéssim més. Vem recórrer el que em quedava per veure de Londres i vem començar a repetir museus que ens havien agradat – sembla mentida però tres setmanes donen per molt.

Fran i Laura

Aquest viatge va fer que em coneixès Londres de pam a pam i, gràcies a això, quan vem tornar amb la Laura fa un parell d’anys no vem necessitar cap mapa per saber on havíem d’anar, ni quin transport agafar ni res. La veritat és que tinc molt bon record d’aquell viatge. L’experiència a la casa va ser immillorable, i el fet de d’estar en una ciutat amb gent que gairebé no coneixes et fa sortir del teu petit món i conèixer coses que, per tu mateix, no haguessis conegut.

Museu d'història natural de Londres